diumenge, de gener 20, 2008

Poesia: El sapo verde

Ese sapo verde

se esconde y se pierde;

así no lo besa

ninguna princesa.


Porque con un beso

él se hará princeso

o príncipe guapo;

¡y quiere ser sapo!


No quiere reinado,

ni trono dorado,

ni enorme castillo,

ni manto amarillo.


Tampoco lacayos

ni tres mil vasallos.

Quiere ver la luna

desde la laguna.


Una madrugada

lo encantó alguna hada;

y así se ha quedado:

sapo y encantado.


Disfruta de todo:

se mete en el lodo

saltándose, solo,

todo el protocolo.


Y le importa un pito

si no está bonito

cazar un insecto;

¡que nadie es perfecto!


¿Su regio dosel?

No se acuerda de él.

¿Su sábana roja?

Prefiere una hoja.


¿Su yelmo y su escudo?

Le gusta ir desnudo.

¿La princesa Eliana?

Él ama a una rana.


A una rana verde

que salta y se pierde

y mira la luna

desde la laguna.

Carmen Gil Martínez

En podeu trobar més a la seva web Poemitas.

Il-lustració de LeeCalderon

5 comentarios:

Anònim ha dit...

hola : Parlant de ranes, us envie aquest text, per pensar...


La rana que quería ser una rana auténtica
[Fábula. Texto completo]
Augusto Monterroso
Había una vez una rana que quería ser una Rana auténtica, y todos los días se esforzaba en ello.
Al principio se compró un espejo en el que se miraba largamente buscando su ansiada autenticidad. Unas veces parecía encontrarla y otras no, según el humor de ese día o de la hora, hasta que se cansó de esto y guardó el espejo en un baúl.
Por fin pensó que la única forma de conocer su propio valor estaba en la opinión de la gente, y comenzó a peinarse y a vestirse y a desvestirse (cuando no le quedaba otro recurso) para saber si los demás la aprobaban y reconocían que era una Rana auténtica.
Un día observó que lo que más admiraban de ella era su cuerpo, especialmente sus piernas, de manera que se dedicó a hacer sentadillas y a saltar para tener unas ancas cada vez mejores, y sentía que todos la aplaudían.
Y así seguía haciendo esfuerzos hasta que, dispuesta a cualquier cosa para lograr que la consideraran una Rana auténtica, se dejaba arrancar las ancas, y los otros se las comían, y ella todavía alcanzaba a oír con amargura cuando decían que qué buena rana, que parecía pollo.

Dolors

Sther ha dit...

Doncs sí que és per pensar, no el coneixia i està molt bé. És cert que de vegades estem tan pendents en agradar a la gent que deixem de ser nosaltres mateixos i aleshores deixem de ser autèntics.

Una abraçada.

Sther ha dit...

He trobat un altre!

Un grup de granotes viatjava pel bosc i, de sobte, dos d'elles van caure en un forat, un de molt profund. Totes les demès granotes es van reunir al voltant del forat.

Quan van veure lo fondo que era, els hi van dir a les dugues granotes que a efectes pràctics, es donessin per mortes.

Las dugues granotes no van fer cas dels comentaris de les seves amigues i van intentar saltar fora del forat amb totes les seves forces. Les altres insistien que els seus esforços no tenien sentit de ser.

Finalment, una de les granotes va atendre al que li deien les demès i es va rendir.

Va abandonar i morir. L'altre granota va continua saltant tan fort com li era possible.

Una vegada més, la multitud de granotes li cridaven i li feien senyals per que deixes de patir i simplement es disposes a morir, ja que era inútil continuar lluitant.

Però la granota va saltar cada vegada amb mes força fins que finalment va aconseguir sortir del forat.

Quan va sortir, les demès granotes li digueren: "estem contentes que hagis aconseguit sortir, tot i els crits que no era possible sortir".
La granota els hi explica que es sorda, i que pensava que les demès la estaven animant a esforçar-se més per sortir del forat.

Sàlvia ha dit...

Hola! Des del meu raconet de poesia hui et vull dedicar un poemeta d'amor. Molta felicitat per a tots els 366 dies de l'any.

Dona-li una ullada:
http://bibliopoemes.blogspot.com/2008/02/amor-en-la-biblioteca-poema-damor-en.html
Besadetes

Sther ha dit...

Amb una mica de retard, però també amb molt agraïment, moltíssimes gràcies pel teu detall! No l'he vist fins avui, encara que ja l'havia llegit en el teu bloc.

Una abraçada!